arriba amb la música...

Saps allò que t'atrau i no entens ben bé què és. Saps quan et sents identificat, calcat, reflectit com en un mirall, està present, és inmediat quasi físic. A vegades les emocions esdevenen cartells lluminosos al mig de l'encreuament. Temps, reflexió, meditació, al menys això, això és això:

Pas a Pas

I per acabar-ho d'adobar, l'alternativa més punyent del moment:

  

Lluitem, d'en Xavi Alías (amb Joana Romero)

Ves per on

Ves per on he retrobat aquest blog oblidat i ves per on em fa plaer reprendre'l i tirar-lo endavant. I ja veurem cap a on tirarà però sembla que hara sí aquests posts han tornat per romandre una bona estona.

Per escriure un blog o un diari es necessita tenir cosas a dir o al menys creure que se'n tenen. El teclat es mostra nu i silenciós i la pantalla parpadeja sol·lícita i no resulta fàcil extreure quelcom quan sobretot, allò que es vol dir, no hi surt o no ve al cas. Veurem com surt la cosa, ara de moment m'afegeixo al dubte del pollastre de la fotografia, passarem a l'altre costat? i si és sí, quan?