Espriplopio, ¿quién se resiste?

Yo era reticente al inicio. Pero poco a poco me voy convenciendo de lo que quiero ser; ¡Espriplopio!

Y la verdad es que la expectación creada para el 20-J no es una nimiedad. Tras la confusión inicial, algunas familias corrieron un serio riesgo,  cada vez más personas se van rindiendo a la evidencia. Es tan bueno, tan positivo, tan atrevido que poblaciones enteras se muestran eufóricas ante el fenómeno.  Bueno, en la calle no se habla de otra cosa, como habréis podido comprobar en éste y otros videos que circulan en la red.

A estas alturas, tu también tendrás algo que decir al respecto ¿no crees?. Anda, iluminanos y opina aquí, y únete al círculo de Espriplopio, te queremos ver con nosotros.

Comparaciones Odiosas

Un indicativo del grado de madurez de los pueblos (y de las personas), es la manera en que asumen la responsabilidad de sus actos. Es habitual ver esa actitud que consiste en escurrir el bulto, en culpar a otros de las incapacidades propias. Por eso, vale la pena resaltar, como lo haría un buen Espriplopio, cuando alguien da ejemplo. Islandia, una isla-estado solitaria en el atlántico norte, sin más recursos que la pesca, el gas y el frio ártico, nos demuestra que al menos se puede pedir explicaciones a quienes permitieron enredarnos en esta gran estafa mundial del neoliberalismo que nos publicitan como una crisis inevitable. En Españistán, se trata ya de casi una quiebra en toda regla.

Los islandeses han decidido que los responsables de su "crisis" deben responder de sus actos. Y en eso están. En el artículo base de este post se explica cómo el ex-primer ministro va ser juzgado por permitir que la debacle se precipitara sobre su país. Nada de retirarse plácidamente con su sueldo íntegro, nada de colocarse en algún organismo estéril o en un consejo de administración de una gran multinacional.... no. Y desde luego nada que ver con lo que ocuerre en mi país. Ni siquiera el movimiento #democraciarealya con sus acampadas ha conseguido movilizar la masa crítica necesaria. ¿Será que la revoluciones no se hacen cuando aún te queda hipoteca por pagar? Iceland; A responder por sus actos antes el parlamento y ante sus ciudadanos. Viendo esto, a quién no loe entran ganas de ser islandés. Lástima del clima, sería una oferta tentadora.

Calgary 88 d'Antònia Font

Deu ser que sento enyorança de quelcom que vaig viure fa uns poquets d'anys. Deu ser que em faig gran. Deu ser que no va ser.

Què vols ser noi...?
Per cert avui en Itàlia és el dia de la República.

Españistán

Por favor, que grandiosa lección de historia socioeconómica:

Grande Aleix Saló por esta síntesis de lo palurdianos que hemos sido. Y ahora a pagar, pagar, pagar...

¡Ay! mi hernia...

Som i serem?

No crec. Als que ens agrada la història sabem que poques vegades els pobles romanen fidels als seus orígens. Cap societat moderna s'assemblaria avui a ella mateixa només un segle enrera. L'auge de nou de corrents nacionalistes cassolans no haurien de tenir ressò atès la llarga història de creuaments i barreja que tot poble ha tingut al llarg de la seva existència. De fet, els pobles moderns, hi són per un munt de variables que en un moment donat els ha permès ésser o els ha enterrat en la nit dels temps. Qui se'n recorda ara dels bizantins, els sioux o els prussians. 

Al territori conegut com Catalunya hi han passat; íbers, fenicis, grecs, romans, vàndals, gots, francs, àrabs, castellans, francesos, més àrabs, llatinoamericans, romanesos i el que vindrà...   Per tant, què som doncs els catalans d'avui en dia? La mateixa pregunta es podrien fer els nostres veïns al sud de l'Ebre. De fet, semànticament castellans-catalans té la mateixa arrel: els que viuen en castells. No veig per enlloc cap motiu d'agitar banderes nacionals ni de reclamar una identitat concreta. L'únic motiu recorrent per fer-ho ha estat sempre una variable econòmica, de control de mercats, de presència amb veu pròpia en el context modern d'estats-nació però, res a veure amb un origen propi i secular d'existència. 

Catalunya, que vol i no pot, no s'hi troba per ara gaire afectada pel vent neo-nacionalista que s'entreveu en altres llocs com Finlàndia, França, Dinamarca o la mateixa Espanya. Són moviments cimentats en la por a la pèrdua de control, por al forani al diferent. Por a les persones que no pas a llurs calerons. Deixant de banda la justa o injusta posició, em resulta difícil contemplar el fenòmen des d'una visió duradora en el temps. Fins quan es podrà detenir les migracions?   I els que hi són ja aquí? Com ens ho montem tot plegat? No seria més rendible dotar-nos d'eines de convivència respectables i consensuades? Potser segons el nostre model productiu no compensa una posició massa oberta que amenaci el "status quo".

L'antítesi de la història és l'oblit. Hem oblidat quan erem nosaltres els romanesos però, sobretot hem oblidat d'on venim i per tant tenim seriosos dubtes de qui som i què volem.